Síndrome "Kurt Cobain"
Hola a tots, feia molt de temps que no actualitzava, i sempre habia volgut escriure aixo... el que jo anomeno el síndrome "Kurt Cobain". Kurt Cobain era el cantant del grup de música Nirvana, que es va fer famos per la seva estètica grunge, que es va posar tant de moda en la meva época quinzeanyera. El senyor en cuestió es va acabar suicidant quan estava en pleno apogeo, i diria que encara no estan clars els motius (molta gent li fot les culpes a la seva dona, altres diuen que estava pirat), pero jo segueixo sense saber-ho.
Dons be, tot això be perque aquesta moda grunge va portar amb si moltes gresques, borratxeres i demases coses bones, pero també va portar certes coses no tant bones, com sentiments "self-destruct" (soc una merda, la vida es una merda), aillament, etc etc. He de reconèixer que, com tots en plena adolescència, he passat per aquests moments pero, com tot en aquesta vida, s'acaba superant, i acabes veient "mes enllà". Tot i així, em sorprèn veure que a dia d'avuí encara hi ha gent amb sentiments com aquests, amb ganes de que acabi tot, i amb un sentiment de que la vida es una merda i que ell/a sol esta en aquest mon per patir... res més lluny!! no se perque hi ha gent que encara pensa aixi, sol fa falta posar les notícies i veure el que passa al mon, com per poder estar alegre de estar radere de la tele, i no a on estan passant les images: atemptats, guerres santes, masacres, assessinats... joder!! jo encara estic viu i tinc un plat a taula cada nit!! és molt no??
No vull fer demagògia de "usar y tirar" o sigui que no vull donar sentiments moralistes ni res, alla cada un amb el q pensi, de fet, jo sempre he sigut molt simple: si la cosa va be: feliç, si la cosa va malament: trist. Pero sempre intentant arreglar les coses, amb ajuda o sense.
Ja n'ha ha prou de amargarse la vida pensant amb coses absurdes, pensa en el que faràs dema, i en com pots ferho en menys temps i mes ràpid, per poder tenir temps lliure per tu mateix, no?
A la merda tot! Alegría!!
Crec que gent així n'hi ha molt poca... la Estefania i el Humbert diria que son dels pocs que conec que son així, i és digne de elogi :D Jo no ho soc... en el fons soc una mica pessimista, pero poc a poc intento ser-ho menys, per poder viure millor :)
Dons be, tot això be perque aquesta moda grunge va portar amb si moltes gresques, borratxeres i demases coses bones, pero també va portar certes coses no tant bones, com sentiments "self-destruct" (soc una merda, la vida es una merda), aillament, etc etc. He de reconèixer que, com tots en plena adolescència, he passat per aquests moments pero, com tot en aquesta vida, s'acaba superant, i acabes veient "mes enllà". Tot i així, em sorprèn veure que a dia d'avuí encara hi ha gent amb sentiments com aquests, amb ganes de que acabi tot, i amb un sentiment de que la vida es una merda i que ell/a sol esta en aquest mon per patir... res més lluny!! no se perque hi ha gent que encara pensa aixi, sol fa falta posar les notícies i veure el que passa al mon, com per poder estar alegre de estar radere de la tele, i no a on estan passant les images: atemptats, guerres santes, masacres, assessinats... joder!! jo encara estic viu i tinc un plat a taula cada nit!! és molt no??
No vull fer demagògia de "usar y tirar" o sigui que no vull donar sentiments moralistes ni res, alla cada un amb el q pensi, de fet, jo sempre he sigut molt simple: si la cosa va be: feliç, si la cosa va malament: trist. Pero sempre intentant arreglar les coses, amb ajuda o sense.
Ja n'ha ha prou de amargarse la vida pensant amb coses absurdes, pensa en el que faràs dema, i en com pots ferho en menys temps i mes ràpid, per poder tenir temps lliure per tu mateix, no?
A la merda tot! Alegría!!
Crec que gent així n'hi ha molt poca... la Estefania i el Humbert diria que son dels pocs que conec que son així, i és digne de elogi :D Jo no ho soc... en el fons soc una mica pessimista, pero poc a poc intento ser-ho menys, per poder viure millor :)
Etiquetes de comentaris: fun
2 Comments:
hola, vaja dos exemple que has posat eh... buenu com m'has nomenat, he der dir quelcom sobre el tema, jo l'únic que intento és fer el que vull i quan vull (ara que tinc temps i ho puc fer, no tothom pot, així q n'estic orgullosa ^^) i veure las cosas wenas que tiene la vida wey! tens raó, la gent es preocupa massa per allò dolent mentre que hauria d'aprendre a valorar allò bo que té aprop, que molt sovint quan te n'adones ja ho has perdut... així que a veure les coses amb bons ulls, la vida no està tant malament... de moment :P
kurt Cobain no és una síndrome, ni tampoc un model de vida... va ser un home amb problemes, com la resta d'humans, tenia somnis i ideals, va viure fracassos i decepcions, va prendre decisions que no es poden qüestionar. Considero que tots coneixem els nostres motius de pq fem unes coses i pq no fem d'altres, tots sabem què val la pena i què no. Només tú pots decidir com viure la teva vida i no per això la forma en q la viskis es convertirà en una síndrome. Em crida l'atenció que escollis a Kurt Cobain per parlar sobre l'època "tonta" q tots passem kuan tenim els 15... és un exemple extrem i típic. No calen grans coses per veure q la vida val la pena, com bé dius, estem envoltats de desgracies q ens fan valorar el q tenim. Però anomenar síndrome a tota una manera d emorir com la de kurt cobain... resulta ofenós tot plegat. És la meva opinió, és bo q poguem compartir diferents punts de vista.
Publica un comentari
<< Home