Don't Worry, Be Happy
En el decurs de les nostres patètiques vides, i com a conseqüència del nostre afany per a dur a terme el decepcionant propòsit de l'existència de la nostra especie (si voleu saber que vull dir amb això de ?patètiques? i ?decepcionant? ho podeu llegir en algun escrit anterior on parlava de titelles i formoses forneres.), hem hagut de cercar diferents indicadors que mostrin l'èxit de la nostra empresa i un d'ells és la felicitat.
Podríem dir que la felicitat és un indicador emocional que augmenta o disminueix segons la percepció de si és correcte o incorrecte el nostre entorn ja sigui físic, social, o qualsevol altre tipus d'entorn que hi hagi.
Si arribat aquest punt us interessen les meves divagacions, podríeu arribar a preguntar-vos per què he triat la felicitat d'entre tots els indicadors emocionals que ens turmenten? La raó és que crec que la felicitat és un meta-indicador, és a dir, un indicador global o un indicador que es nodreix de l'estat d'altres indicadors i, per tant, fa més fàcil el parlar-ne. És com simplificar una equació matemàtica.
El cas és que, com m'avorria ara fa un moment, i el fet d'avorrir-me m'ha fet una mica més infeliç, he pensat que triaria un tema per escriure quelcom i ser una mica més feliç amb el resultat tot pensant també que, potser, el comentari d'algú sobre el meu post farà que sigui encara una mica més feliç.
Escriure el paràgraf anterior, al seu torn, m'ha provocat una profunda tristesa (d'acord, no és tan greu com sembla però queda bé aquí escrit) que, com podreu imaginar, m'ha fet irremeiablement més infeliç i m'ha obligat a pensar en anar a la nevera a veure que hi ha per picar però MERDA! estic a règim: infelicitat una altra vegada.
En aquest paràgraf soc una mica més feliç perquè he aconseguit vèncer la nevera i el seu contingut maligne però ja us adverteixo des d'ara mateix que si aquest règim no dona com a resultat un aprimament palpable en un parell de setmanes més...ho heu endevinat! Seré més infeliç.
Al final he arribat a la conclusió que la millor manera de ser feliç del tot és no havent-ho de ser com per exemple...les pedres. Les pedres no son ni felices ni infelices...simplement son pedres...bé, això és el que sempre m'han dit però...a veure si ara resultarà que si que ho poden ser i ens han dit que no simplement perquè no ens hi capfiquem i siguem infeliços...
Quin fàstic! Havia aconseguit per un moment ser més feliç pensant què maco seria ser una pedra i vaig i em tiro pedres a la teulada pensant que potser si que pateixen de la malaltia de la felicitat.
Què difícil és la existència...fins i tot per les pedres.
Podríem dir que la felicitat és un indicador emocional que augmenta o disminueix segons la percepció de si és correcte o incorrecte el nostre entorn ja sigui físic, social, o qualsevol altre tipus d'entorn que hi hagi.
Si arribat aquest punt us interessen les meves divagacions, podríeu arribar a preguntar-vos per què he triat la felicitat d'entre tots els indicadors emocionals que ens turmenten? La raó és que crec que la felicitat és un meta-indicador, és a dir, un indicador global o un indicador que es nodreix de l'estat d'altres indicadors i, per tant, fa més fàcil el parlar-ne. És com simplificar una equació matemàtica.
El cas és que, com m'avorria ara fa un moment, i el fet d'avorrir-me m'ha fet una mica més infeliç, he pensat que triaria un tema per escriure quelcom i ser una mica més feliç amb el resultat tot pensant també que, potser, el comentari d'algú sobre el meu post farà que sigui encara una mica més feliç.
Escriure el paràgraf anterior, al seu torn, m'ha provocat una profunda tristesa (d'acord, no és tan greu com sembla però queda bé aquí escrit) que, com podreu imaginar, m'ha fet irremeiablement més infeliç i m'ha obligat a pensar en anar a la nevera a veure que hi ha per picar però MERDA! estic a règim: infelicitat una altra vegada.
En aquest paràgraf soc una mica més feliç perquè he aconseguit vèncer la nevera i el seu contingut maligne però ja us adverteixo des d'ara mateix que si aquest règim no dona com a resultat un aprimament palpable en un parell de setmanes més...ho heu endevinat! Seré més infeliç.
Al final he arribat a la conclusió que la millor manera de ser feliç del tot és no havent-ho de ser com per exemple...les pedres. Les pedres no son ni felices ni infelices...simplement son pedres...bé, això és el que sempre m'han dit però...a veure si ara resultarà que si que ho poden ser i ens han dit que no simplement perquè no ens hi capfiquem i siguem infeliços...
Quin fàstic! Havia aconseguit per un moment ser més feliç pensant què maco seria ser una pedra i vaig i em tiro pedres a la teulada pensant que potser si que pateixen de la malaltia de la felicitat.
Què difícil és la existència...fins i tot per les pedres.
