Bufa ventet de Garbí

Avui toca escriure un altre dels episodis de la meva infància i, aquesta vegada, sense maltractaments a cap tipus de forma vivent ja tingui punxes o no.

Probablement a algú de vosaltres que llegiu el bloc de tant en tant ja us hauré explicat aquell cap de setmana que, un amic i jo, vam decidir que ens construiríem la nostra pròpia barca i ens faríem a la mar com dos braus mariners assedegats d'aventures, sense por ni a la vida ni a la mort!

Doncs si, deuríem rondar els 10 o 11 anys. El dia?...probablement un dissabte i pel matí. El cas es que era amb el meu amic (concretament el veí del costat de casa) fent qui sap què i com aquell qui no vol la cosa i gràcies a un parell de taulons d'aglomerat que hi havia al garatge de casa seva vam decidir que seria molt "guay" tenir la nostra pròpia barca i es clar, com anàvem de sobrats, doncs vam decidir que no necessitàvem comprar-ne una, que ens la faríem nosaltres mateixos pim pam rollo Mc-Gyver amb el parell de taulons, una serra, un martell i...ah! si!...claus...MOLTS claus.

Les eines més grans ja les teníem ja que l'avi del meu amic tenia un banc d'eines d'aquests que tenen de tot però ens faltaven els claus. I que vam fer? doncs anar a la ferreteria a comprar-ne! Vam agafar les bicis (i suposo que demanar algo de pasta als pares...) i vam enfilar cap a la ferreteria que estava a uns quants carrers de casa, no gaires, però suficients perque ja semblés tota una aventura (amb dir-vos que ma mare em tenia prohibit anar-hi ja us feu a la idea...).

Ja teníem claus i ja tornàvem a ser al garatge planificant i marcant les fustes per poder-les tallar a mida. Érem conscients que tampoc podíem fer cap meravella amb el que teníem però, tot i així, teníem clares certes coses...que la part del davant havia d'acabar en punxa i que havíem de clavar unes fustes a tot el contorn (les fustes no pujaven més de 10 centímetres) perque no ens entrés aigua i ens enfonséssim...ah! i també havíem de tenir una ancora per poder frenar en cas que volguéssim la qual cosa vam solucionar amb uns metres de corda i una pedra del jardí.

Al final de la tarda, teníem una barca més tirant cap a balsa que cap altra cosa i, ara no recordo si al final vam arribar a pintar-la i tot! El que si que segur que vam fer va ser fer-li malbé alguna eina a l'avi del meu amic :P

Crec recordar que, després de perdre sobtadament la vocació de mariner, la flamant embarcació va estar-se al garatge del meu amic un parell o tres de setmanes fins acabar, probablement, com a combustible d'alguna de les fogueres de Sant Joan que s'encenien pel barri però, com podeu veure, no tot s'ha cremat doncs romandrà durant molt de temps a la meva memòria i a partir d'ara en aquest blog.