l'Incansable Recerca

Bé, seguint amb el rollo de l'últim post de derives, vaixells i aigues més clares us deixo aqui no un poema sino una cançoneta que m'ha vingut al cap. Se que hi ha alguns accents (diacrítics i tal...) que falten però es que ja és tard :P

és ben fosc, la lluna em fa companyia
tot i així em sento sol, em manca la pau
que sol omplir-me el cor.

com pot ser, que el temps passi tant depressa
i el que tinc al voltant m'ignori del tot
i sense cap pietat.

TORNADA:
se que puc respirar però sovint em falta l'aire
qui m'ho pot explicar? faig jo res d'estrany?
algú sap la manera de despertar d'aquest malson
que em te atrapat?

tan perdut que ni tan sols trobo l'esma
de corregir el meu romb i anar a la recerca
d'un nou mon millor.

se que no deu ser gaire difícil
potser em pots ajudar
i fer el cami plegats.

TORNADA (que per això es diu així)

Si algun día voleu sentir-la cantada...només m'ho heu de demanar a cau d'orella.

Perdut

De sobte va passar.
Un antic company de viatge.
Amant de la mar
els díes de fort oratge.
I si no ets real?
Reflex d'un anhel egoista?
La llum no s'esvaeix.
De tant en tant tintineja.
Seràs tu el màgic far
que em portarà a casa?

P.D.: Que fàcil és amagar els sentiments sota un vel de barroeres paraules. Que fàcil és perdre el temps amb covardes esperances.

Vet aquí una vegada...

Temps enrere va existir un fugaç món on la Felicitat i la Ignorància matàven el temps fent-la petar sobre qualsevol cosa que els donés significat fins que, un "bon" dia, van coneixer la Curiositat que les va posar catxondes i tot se'n va anar a fer punyetes.

I si no em creieu...pregunteu a qualsevol gat.

Significants belles paraules

Si seguiu una mica aquest blog recordareu que fa un temps vaig descobrir la jitanjàfora (i si no...per a ixò teniu l'arxiu amb totes les entrades). Si només el fet que les paraules tinguin significat ja em fascina, imagineu quan aquestes perden significat algún per esdevindre pures pedres precioses que conformen poemes captivadors.

Avui m'ha donat per escriure una petita estrofa "jitanjafòrica" que tot seguit comparteixo amb el món.

duruera la dera embresa
boldadora de bols i ambora
sapidem side vindurera
tiragonda rosir voltesa

Històries d'un Narrador (Capítol 1)

Ja torno a ser aquí per donar una mica més de guerra! Aquesta vegada també toca un "rimemeber uen" però d'un altre estil.

Avui, mentre cercava un CD verge per grabar quelcom n'he trobat un de re-gravable que, si la memòria no em falla, és el primer CD re-gravable que vaig tenir.

Em disposava a esborrar-lo sense pietat quan he decidit fer un cop d'ull al contingut no fós cas que hi hagues alguna cosa de profit i, entre d'altres coses, m'he trobat amb un petit relat/paranoia que em va donar per escriure ara ja fa més d'11 anys!!! doncs la data de l'última modificació és el 22 de gener del 98. Això vol dir que jo tenia 18 anyets :P

Llegir-lo de nou m'ha fet gràcia i he decidit publicar els 3 únics capítols que tinc aquí al blog a veure que us semblen (si és que encara hi ha algú que llegeixi això...) Ja em direu si us agrada o que...

Ah! Per si les mosques recordar que..."el siguiente texto es una novela de ficción y cualquier parecido con la realidad es mera coincidencia".

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Capítol I

Era una tarda fosca i plujosa de les que rarament ocorren a Barcelona. En Carles sortia de la feina, cansat com sempre d'aguantar l'acosament sexual de la seva jefa i d'haver de fer, com sempre, la feina dels seus inútils companys i companyes. De fet, ell era l'únic que sabia de què anava tot el que es feia al seu departament.

No podía anar fins al cotxe sense mullar-se i va decidir d'anar a la cafeteria de la feina fins que parés de ploure. Va seure en una taula a esperar que arribés el cambrer i sense adonar-se'n es va adormir. De cop i volta es va sentir una explosió molt forta; durant tres segons tot l'edifici va tremolar de tal manera que gran part de totes les tasses i les copes de la cafeteria van quedar fetes miques. Segons després, un fum lilós sortía lentament per la part de sota de les portes d'emergència. La poca gent que quedava al local, en Carles inclòs, va sortir amb calma cap a la recepció per preguntar què era el que havia passat però no en van treure l'aigua clara.

Havia parat de ploure i ara el Carles ja podia anar fins a l'aparcament on tenia el cotxe per anar-se'n a casa seva finalment. En Carles, per aquell temps encara no estava emparellat amb ningú, ni legalment ni de cap manera, i ja podeu imaginar-vos com estava casa seva...una porquerissa: uns mitjons de la setmana passada per aquí, uns pantalons rebregats per allà, pols per tot arreu, el rentaplats i la pica plens de plats, ni bruts ni nets, doncs menjant pizzes cada dos per quatre no és que s'embrutin gaire els plats que es fan servir i, es clar, no saps què fer-ne...

Això també em passa a mi i és un dilema que suposo que te molta gent: tu agafes un plat per posar-hi un tros de pizza però després, a l'hora de menjar-te'l, l'agafes amb les mans i deixes el plat a sobre del marbre de la cuina i aleshores...que en fas? El guardes una altra vegada a l'armari? No!! perque el plat no està net del tot. El rentes? No!! perque el plat no està tècnicament brut i és aleshores quan decideixes deixar-lo a l'aigüera per tornar-lo a utilitzar una altra vegada que mengis pizza...

Ehem! Perdó, que ja m'he deixat anar per la passió d'explicar les coses com cal. Es que si s'hi fixen, tots els narradors expliquen molt bé el que li passa al personatge principal i quan veig que l'escritor em posa al guió coses incomplertes, m'entra una ansia de matitzar-ho que no puc contenir. Sembla una tonteria però em causa molts problemes a l'hora de trobar feina...a tot arreu se'm coneix com ?l'Escapista?. I es que ja està bé! Home! tanta represió, tanta represió... Els narradors tenim dret a alguns moments de glòria perque no pot ser que sempre siguin els protagonistes els que s'enduguin tota la fama. Al cap i a la fi, ells només són simples personatges de ficció però nosaltres, els narradors, som persones de carn i ossos que mengem, dormim i treballem com el qui més! i no es just que no tinguem dret ni a tossir.

Resumint: Aquest mon i tota la gent que hi habita o, dit d'una altra manera que està més de moda, la SOCIETAT ha marginat els narradors sense pietat desde que el mon és mon i per això, jo, Albert Narrador i Parauletes, he decidit trencar amb aquesta barrera que s'ha imposat al nostre gremi i fer un llibre mixte en el que, ademés de sortir-hi el contingut del guió que tinc al davant (perque sinó no cobro), hi apareixin opinions personals i tot el que em sembli correcte de dir. S'ha acabat el període de represió per a mi; em llibero de les estupides normes de narració de la C.I.N. (Confedració Internacional de Narradors) i invito als meus companys a que s'uneixin a la meva iniciativa per aconseguir una narració més lliure i personalitzada!! Trenquem barreres!! I ja no sé què més dir.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

I així acaba el primer capítol. Quan torni de Las Vegas més!

Bufa ventet de Garbí

Avui toca escriure un altre dels episodis de la meva infància i, aquesta vegada, sense maltractaments a cap tipus de forma vivent ja tingui punxes o no.

Probablement a algú de vosaltres que llegiu el bloc de tant en tant ja us hauré explicat aquell cap de setmana que, un amic i jo, vam decidir que ens construiríem la nostra pròpia barca i ens faríem a la mar com dos braus mariners assedegats d'aventures, sense por ni a la vida ni a la mort!

Doncs si, deuríem rondar els 10 o 11 anys. El dia?...probablement un dissabte i pel matí. El cas es que era amb el meu amic (concretament el veí del costat de casa) fent qui sap què i com aquell qui no vol la cosa i gràcies a un parell de taulons d'aglomerat que hi havia al garatge de casa seva vam decidir que seria molt "guay" tenir la nostra pròpia barca i es clar, com anàvem de sobrats, doncs vam decidir que no necessitàvem comprar-ne una, que ens la faríem nosaltres mateixos pim pam rollo Mc-Gyver amb el parell de taulons, una serra, un martell i...ah! si!...claus...MOLTS claus.

Les eines més grans ja les teníem ja que l'avi del meu amic tenia un banc d'eines d'aquests que tenen de tot però ens faltaven els claus. I que vam fer? doncs anar a la ferreteria a comprar-ne! Vam agafar les bicis (i suposo que demanar algo de pasta als pares...) i vam enfilar cap a la ferreteria que estava a uns quants carrers de casa, no gaires, però suficients perque ja semblés tota una aventura (amb dir-vos que ma mare em tenia prohibit anar-hi ja us feu a la idea...).

Ja teníem claus i ja tornàvem a ser al garatge planificant i marcant les fustes per poder-les tallar a mida. Érem conscients que tampoc podíem fer cap meravella amb el que teníem però, tot i així, teníem clares certes coses...que la part del davant havia d'acabar en punxa i que havíem de clavar unes fustes a tot el contorn (les fustes no pujaven més de 10 centímetres) perque no ens entrés aigua i ens enfonséssim...ah! i també havíem de tenir una ancora per poder frenar en cas que volguéssim la qual cosa vam solucionar amb uns metres de corda i una pedra del jardí.

Al final de la tarda, teníem una barca més tirant cap a balsa que cap altra cosa i, ara no recordo si al final vam arribar a pintar-la i tot! El que si que segur que vam fer va ser fer-li malbé alguna eina a l'avi del meu amic :P

Crec recordar que, després de perdre sobtadament la vocació de mariner, la flamant embarcació va estar-se al garatge del meu amic un parell o tres de setmanes fins acabar, probablement, com a combustible d'alguna de les fogueres de Sant Joan que s'encenien pel barri però, com podeu veure, no tot s'ha cremat doncs romandrà durant molt de temps a la meva memòria i a partir d'ara en aquest blog.

Salvem MobuzzTV!

Pozi, sembla que el tema crisi també els afecta a ells. La veritat es que des que van començar em miro els programes que fan de tant en tant i m'agrada. Tant és així que he fet una donació a veure si surten del "bache".


Si per casualitat llegeixes això i t'agrada MobuzzTV...ja saps que toca!